Medicina general

Es tracta d’una tècnica molt similar al Bypass però hi ha dos detalls que la diferencien. El primer és que el reservatori gàstric és una mica més llarg i el segon, que no es secciona l’intestí. Així doncs, s’empalma (anastomosa) l’intestí a l’estómac (veure dibuix).

Pel que fa la pèrdua de gana i les possibilitats de perdre pes són similars a les del bypass. Presenta alguns avantatges: menor temps quirúrgic, menys sutures mecàniques i menys complicacions ja que hi ha menys entroncaments i superfícies de secció.

En rares ocasions (0,4%) pot aparèixer un reflux alcalí que obligui a convertir el minibypass en bypass. Es tracta d’una operació poc complicada des del punt de vista quirúrgic.

La indicació d’aquesta intervenció és la mateixa del bypass, excloent els casos en els quals hi ha esofagitis per reflux gastroesofàgic.

Es tracta d’una tècnica restrictiva, és a dir, aquelles que redueixen la capacitat de l’estómac sense afegir un altre gest malabsortiu.

Aquesta tècnica consisteix a ressecar una gran part de l’estómac, convertint-lo en un tub estret.

Aquesta tècnica comporta, en els 2-3 primers anys, la pèrdua de la gana per haver ressecat la part de l’estómac que produeix una hormona anomenada grelina, la responsable de la gana.

Atès que la grelina també pot segregar-se en altres zones de l’intestí, amb el temps pot reaparèixer la gana. No obstant, serà molt diferent ja que el pacient està satisfet amb la seva pèrdua de pes i ha escarmentat de la seva situació anterior.

Aquesta operació és indicada en aquells pacients amb IMC baixos o, al contrari, molt alts, amb intenció de fer posteriorment una segona intervenció quirúrgica. També s’indica en aquells pacients amb patologia gàstrica en els casos de malaltia inflamatoria intestinal i en hepatópatas.

Una colelitiasi fa referència a la presència de pedres a la bilis.

En moltes ocasions no donen cap símptoma, però quan són sintomàtiques produeixen alguna de les següents enfermetats: còlic hepàtic, colecistitis, pancreatitis, icterícia i/o colangitis.

Es recomana intervenció quirúrgica tot aquell pacient que tingui una colelitiasis simptomàtica, molt especialment els diabètics. Es contraindica l’operació, tret que s’hagi de realitzar d’urgència, aquells que tinguin una malaltia pulmonar o cardíaca avançada en les quals el risc de l’operació superi el de la simptomatologia litiásica.

Una hèrnia hiatal consisteix en l’ascensió de tot o part de l’estómac al tòrax.

Hi ha tres tipus d’hèrnies:

• Hèrnia de hiatus per lliscament: És la més freqüent. Es produeix un lliscament del cardias cap al tòrax. Generalment són petites i poden associar-se al reflux gastroesofàgic (RGE).
• Hèrnia de hiatus paraesofágica: És poc freqüent, consisteix en l’ascens de l’estómac al tòrax a través del hiatus mantenint-se el cardias en el seu lloc. Generalment es dóna en pacients de 3ª edat.
• Hèrnia de hiatus mixta: És una combinació de les dues anteriors.

Els símptomes poden ser varis. Pot ser que el pacient pateixi sensació de cremor retrosternal, vòmits, dolor epigàstric o a la part baixa del tòrax. En moltes ocasions és totalment asintomàtica i es descobreix durant una exploració radiològica realitzada per altres causes.

L’hèrnia per lliscament no ha d’operar-se si no dóna símptomes, el símptoma més freqüent és el reflux gastroesofàgic (RGE).

Les hèrnies paraesofágicas sí que es compliquen amb freqüènci. Podent sagnar per una úlcera a l’estómac herniat. Es pot produir una obstrucció gàstrica o fins i tot una estrangulación, per això és recomanable la seva correcció quirúrgica. És contraindicat en pacients amb una malaltia respiratòria o cardíaca avançada.

Han d’operar-se tots els pacients en el cas que l’hèrnia paraesofàgica sigui en la situació d’urgència.

El reflux gastroesofàgic és el pas del contingut gàstric cap a l’esòfag. Es converteix en patològic quan augmenta el número de vegades al dia que es produeix o bé aquests refluxos tenen una major durada, exposant a l’esòfag a l’acció de suc gàstric que provocarà l’aparició d’una esofagitis més o menys severa segons els casos.

El reflux, quan és patològic, produeix sensació de cremor retroesternal (pirosis) i, en els casos més avançats, pot ocasionar l’aparició de dolor a l’empassar. En ocasions el pacient es desperta a la nit agitat per un accés de tos produït pel reflux de suc gàstric àcid a la laringe.

El reflux s’acompanya amb freqüència d’hèrnia de hiatus

Pel que fa als tumors benignes, la majoria són pòlips, generalment petits que s’extirpen per endoscòpia i corresponen a adenomes o a pòlips hiperplàsics.

Un altre tipus de tumors que amb molta freqüència són benignes són els tumors de la paret gàstrica, anomenats GIST (Gastrointestinal Stromal Tumor’s). Els tumors menors de 5 cm solen ser benignes mentre que els majors de 10 cm poden ser malignes.

Els símptomes són, generalment, asintomàtics, de vegades sagnen i produeixen una hemorràgia digestiva alta i es diagnostiquen per mitjà d’una endoscòpia gàstrica. Quan no donen símptomes es diagnostiquen de forma casual en estudis abdominals d’altres patologies.

El tractament d’aquests tumors és quirúrgic.

En el cas dels tumors malignes, s’estima que la freqüència del càncer gàstric al nostre país és de 15-24 casos per 100000 habitants i any. Encara que la seva freqüència ha disminuït en els últims anys segueix sent el més freqüent del tub digestiu després del colorrectal.

Es distingeixen dues varietats el càncer: el de tipus intestinal i el de tipus difús.

La màxima freqüència de presentació és als 60 anys.

Es tracta d’un tumor molt silenciós. Quan dóna símptomes acostuma a tenir una grandària gran. La simptomatologia, quan existeix, és la de qualsevol patologia gàstrica: dolor, sagnat, vòmits per obstrucció pilòrica o disfagia (dificultat en empassar) quan es tracta d’un tumor alt que afecta al cardias i envaeix l’esòfag.

El tractament és quirúrgic i la cirurgia a aplicar dependrà del tipus i estadi del càncer

Avui en dia les úlceres d’estómac tenen un tractament mèdic, no necessiten passar per quiròfan (en el cas que no hi hagi complicacions, com per exemple la perforació d’aquesta).

L’estenosis pilòrica és una dificultat de pas a la sortida de l’estómac. Si és deguda a un càncer gàstric es tractarà aquest com es descriu a l’apartat corresponent.

Aquesta pot produir principalment vòmits, rots pestilents, retard important de l’evacuació dels aliments ingerits cap a l’intestí i reflux (cremor retrosternal, regurgitació…).

L’oclusió intestinal és la patologia més freqüent de l’intestí prim. Es relaciona a intervencions quirúrgiques prèvies. La intervenció abdominal crea adherències i brides a la cavitat peritoneal que amb freqüència no donen cap símptoma però que poden provocar una oclusió intestinal que causa un dolor mantingut que no es calma amb analgèsics i és causa d’intervenció quirúrgica urgent, valorant durant la mateixa la resección de l’intestí si s’ha produït necrosi. En ocasions la secció de la brida motiva la recuperació de l’intestí afectat i no és necessària la seva resecció.

L’oclusió intestinal amb freqüència no és total i es recupera després d’un tractament amb sueroteràpia i buidament del contingut intestinal per mitjà d’una sonda nasogàstrica en aspiració.

Les causes d’oclusió intestinal són vàries. La més freqüent són les brides, però cal descartar que la causa sigui una hèrnia, un càlcul biliar que passi a través d’una fístula entre vesícula i duodè (en aquest cas rep el nom de ileo biliar), un cos estrany ingerit, un tumor i unes d’altres. Per a aquest diagnòstic diferencial és útil la realització d’un TAC abdominal.

Si amb el tractament conservador no es resol l’oclusió s’haurà de recórrer a la cirurgia, si pot ser per laparoscòpia.

L’afecció més important de l’apèndix és sense cap dubte l’apendicitis aguda, un dels processos més freqüents en els serveis d’urgències d’un servei de cirurgia.

L’apendicitis aguda es caracteritza per pèrdua de gana i dolor abdominal. Amb freqüència s’inicia a l’epigastri i es focalitza posteriorment en el quadrant inferior dret. Després del dolor apareixen nàusees i vòmits. Generalment hi ha febre no gaire elevada.

Desgraciadament el quadre no és sempre típic i pot acompanyar-se de diarrea en lloc de tancament intestinal, el dolor pot ser difús i pot no haver-hi febre pel que es pot confondre amb una gastroenteritis.

El restrenyiment crònic és un problema molt freqüent a la nostra societat. Es dóna a totes les edats; nens, joves, adults i vells.

Parlarem de restrenyiment quan hi hagi deposicions escasses en un període inferior a 3 setmanes. La deposició acostuma a ser dura i seca i costa expulsar-la. Crea malestar a qui ho pateix.

Generalment s’associa al sedentarisme i a la escassa ingesta de fibra i/o d’aigua.

Altres causes del restrenyiment són la neoplàsia de còlon, còlon irritable, trastorns neurològics, dolicomegasigma, medicaments, etc.

Es recomana la ingesta abundant d’aigua i seguir una dieta rica en fibra i exercici.

No obstant això, quan el patiment és crònic és molt difícil de revertir.

La presència de diverticles al còlon és freqüent a mesura que augmenta l’edat. De fet, a partir dels 50 anys, més de la meitat de la població té diverticles que poden existir a qualsevol punt de l’intestí gruixut.

Aquests diverticles acostumen a ser asintomàtics fins que s’infecten, causant un quadre clínic que es diu diverticulitis. Hi ha qui ho descriu com a similar a una apendicitis en el costat esquerre.

La diverticulitis no complicada produeix dolor en el quadrant inferior esquerre de tipus continuat i s’acompanya de febre poc alta. No obstant això el quadre pot evolucionar cap a la estenosis i oclusió, formació d’un abscés o perforació del diverticle amb sortida de matèria fecal a abdomen. Òbviament el quadre clínic varia segons la complicació que es presenta, així com la deterioració del seu estat general.

El tractament en els casos inicials és amb antibiòtics orals i dieta sense fibra. En els casos que hi ha un flegmó important ha d’ingressar-se el pacient per a tractament antibiòtic endovenós i dieta absoluta durant alguns dies, depenent de l’evolució de la malaltia.

El càncer colorrectal és aquell que s’inicia al còlon o recte. Es tracta del 4º càncer en ordre de freqüència en l’home després dels de pell, pròstata o pulmó. Ocupa també la mateixa posició en ordre de freqüència en la dona, després dels de pell, mama i pulmó.

El risc de càncer augmenta amb l’edat, sent de 0,87% als 50 anys i del 5,8% als 80 anys.

Com els altres càncers del tub digestiu es dissemina per via limfàtica, hemàtica o per contigüitat a òrgans veïns com la bufeta, la paret abdominal o la vagina, entre d’altres.

Pel que fa als símptomes, en les seves fases inicials el càncer colorrectal és asintomàtic i si es descobreix en aquest estadi es troba de forma casual en una colonoscòpia realitzada per a estudi d’una altra patologia o com a screening de càncer colorrectal per edat o antecedents familiars.

En fases més avançades apareix simptomatologia d’anèmia crònica, feblesa o pèrdua de pes. En els càncers situats al còlon transvers i esquerre és més freqüent la simptomatologia obstructiva amb alteració de l’hàbit intestinal i de vegades rectorragies (sortida de sang vermella per anus acompanyant o no a la femta).

Els situats en el recte donen una sensació d’evacuació incompleta, sang vermella i/o moc amb la femta.

El tractament del càncer de recte passa per fer quimiorradioterapia previ a la intervenció si es demostra que el tumor sobrepassa la paret del recte o la presència de ganglis afectats.